El català i el castellà en una Catalunya independent

Este artículo se publicó el 10 de enero de 2013 en castellano bajo el título de "El catalán y el castellano en una Cataluña independiente". Para poder leer el artículo original y otro relacionados, clique aquí.

Espanyols? I tant, ho som més que els castellans! 

Joan Maragall

Molt s'ha parlat des de la multitudinària manifestació a favor de la independència de Catalunya que va tenir lloc el passat 11 de setembre a Barcelona sobre una hipotètica emancipació d'aquesta comunitat autònoma/nació/regió o com vulgui dir-li el lector, i les conseqüències que això tindria a ambdós costats de la nova frontera. El resultat de les eleccions anticipades del passat 25 de novembre de 2012 no ha fet sinó avivar fins i tot més la flama entorn del debat. Si Catalunya s'independitzés d'Espanya, seguiria dins de la Unió Europea?, podria romandre a l'eurozona?, com afectaria a les empreses establertes en territori català?. Tanmateix, més enllà de les càbales d'índole política i econòmica, són molts els que es qüestionen sobre la situació sociolingüistica que comportaria la secessió catalana, en especial, què suposaria aquesta per a l'oficialitat (o no) del castellà al costat del català, així com per a la convivència entre ambdues llengües, a la qual caldria sumar també l'aranès -el gran oblidat en tot aquest assumpte.

Segons els últims estudis realitzats per la Fundació Audiències de la Cultura i la Comunicació (FUNDACC) en col·laboració amb l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), el 2010 el català era la llengua materna del 39,4% de la població catalana, mentre que el castellà ho era per al 55,1% dels catalans; el 5,2% restant tenia com a idioma matern una altra llengua diferent a les altres dues ja esmentades. Davant de tal situació de bilingüisme social, hi ha  qui es pregunten què suposaria la independència de Catalunya des d'un punt de vista lingüístic. El succeït en els últims mesos podria donar-nos una pista...

Tant durant la precampanya com en plena campanya electoral, dos els partits que més fervertment aposten per l'autodeterminació, Convergència i Unió (CIU) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), han declarat que, en cas d'assolir-se la independència, el castellà continuaria sent idioma oficial. Aquestes asseveracions  han agafat molts per sopresa, tant d'un costat com de l'altre de l'espectre ideològic, atesa la tradicional actitud d'aquests partits envers la llengua castellana d'ambigua indiferència, quan no, en molts casos, d'explícit menyspreu. N'hi ha prou amb veure la polèmica desencadenada el 2007 quan la cultura catalana va ser la convidada a la Fira del Llibre de Fráncfort, a la qual, per decisió de la Conselleria de Cultura (llavors a mans d'ERC), no va acudir ni un sol escriptor català en llengua castellana. Paradoxalment, en relació amb la hipotètica oficialitat del castellà en una Catalunya independent, així de clar es mostrava Oriol Junqueras, líder d'ERC, en un article titulat "El castellà i la República" aparegut a El Periódico de Catalunya el passat 8 d'octubre de 2012:

"(...) a propòsit de llengües, deixem-ho clar d'entrada, a la Catalunya independent el català serà la llengua pròpia i oficial del país, la llengua comuna de tots. Però el castellà també serà llengua oficial a la República catalana. Evidentment, per si algú en tenia cap dubte."

Malgrat tot, molts es temen que darrere d'aquestes declaracions no hi hagi més que interessos partidistes la finalitat dels quals no és una altra que la de guanyar suports en el denominat cinturó vermell de Barcelona, on el castellà és la llengua habitual i on el moviment independentista ha estat històticament quelcom d'anecdòtic. En un presumpte plebiscit d'autodeterminació els vots provinents d'aquesta zona -la més densament poblada de Catalunya- serien crucials per decantar la balança cap a un costat o un altre, i això és una cosa que tots els partits polítics saben. La paròdia realitzada pel programa d'humor satíric de TV3 Polònia il·lustra, vorejant òbviament l'absurd i l'exageració, la guerra de "dimes y diretes" que els partits secessionistes han estat lliurant durant els últims mesos sobre la qüestió del castellà i el seu estatus en cas d'independència.

En aquest aspecte, partits polítics com Solidaritat per la Independència (SI) i la Candidatura d'Unitat Popular (CUP), així com associacions catalanistes com Òmnium Cultural han mostrat el seu total rebuig a una possible oficialització del castellà a una Catalunya independent. I és que molts veuen en la independència la panacea a tots els mals que ataquen el català com a llengua minoritària i, també al llarg de la història, minoritzada. El cert és que, en cas d'haver-hi independència, el català podria ser llengua oficial de les institucions europees si es produís un no ara per ara tan clar ingrés de Catalunya a la Unió Europea. Seria aquest, salvant les distàncies, un camí similar al de l'eslovac i l'eslovè, que de passar a ser idiomes, excuse my saying, sota, "de segona" en les desaparegudes Txecoslovàquia i Iugoslàvia, respectivament, ara gaudeixen de plena oficialitat a Europa en qualitat de llengües oficials d'Eslovàquia i Eslovènia, la independència de les quals va tenir lloc durant la dècada dels noranta. Tanmateix, hi ha veus que dissenteixen i opinen que la secessió de Catalunya no suposaria la normalització plena del català en el seu territori, ans al contrari. Albert Branchadell, lingüista professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, ja es manifestava el 2001 en aquest sentit en un article del diari ABC en el qual afirmava que creure que la normalització del català està garantida amb la independència "és empíricament fals ja que tenim exemples de comunitats lingüístiques com Irlanda que s'han independitzat i no han normalitzat la llengua i comunitats com Flandes que, sense ser independents, han normalitzat la seva llengua". A més a més, Branchadell apuntava que, en cas d'independitzar-se, Catalunya aspiraria a entrar en les institucions europees i ratificaria tots els tractats internacionals de Drets Humans i contra la discriminació de les minories lingüístiques. D'aquesta manera, "el castellà no perdria la seva condició de llengua oficial i la població hispanófona tindria dret a exigir una xarxa educativa pròpia, la qual cosa posaria en perill el bilingüisme de la joventut", així com la immersió lingüística en català a les escoles per a tots els alumnes. Aquesta situació es dóna, per exemple, a Finlàndia, on la minoria sueca disposa d'un sistema educatiu propi que inclou educació primària, secundària i fins i tot universitària. N'hi ha, tanmateix, que rebaten aquestes hipòtesis posant com a exemple el cas d'Israel, que després  de declarar-se independent el 1948 va aconseguir mitjançant polítiques d'estat cohesionadores fer de l'hebreu, en altre temps un idioma pràcticament mort, la llengua materna de la majoria de la multicutural població israeliana. Respecte a aquest cas, el periodista Joan Tudela diu que "si existeix una voluntat col·lectiva de normalització lingüística molt clara i forta, l'èxit està assegurat. D'entrada, la recuperació de l'hebreu era més difícil, diguem que més utòpica que la del català, i l'hebreu ho ha aconseguit".

D'altra banda, caldria qüestionar-se com afectaria la independència a les activitats econòmiques relacionades d'alguna manera amb l'idioma, ja sigui aquest el català o el castellà. El mateix dia de la històrica manifestació sobiranista que va recórrer els carrers de Barcelona, la Revista Òmnium publicava un article de nom "L'endemà. Quan siguem independents, quins mitjans voldrem?", en què, a mode de taula rodona, diversos experts dels mitjans de la comunicació de l'àmbit català (Mònica Terribas, Jaume Roures, Miquel Calçada i Jordi Basté) discuteixen sobre com haurien de ser els mitjans de comunicació d'una hipotètica Catalunya independent. Sobre l'esmentat plantejament Miquel Calçada, aka Mikimoto, opina que "tota la gent que està operant actualment ho ha de poder continuar fent, sempre que s'ajusti a una determinada normativa, que és amb la que ens hem de posar d'acord. I si es decideix que el català és l'única llengua oficial, doncs tu a la normativa hi pots posar això. Per entendre'ns, Antena 3 podrà continuar emetent com vulgui, des d'on vulgui i en l'idioma que vulgui, però per emetre des d'aquí per al territori català haurà d'adaptar-se a la normativa". En termes similars sembla referir-se l'exdirectora de Televisió de Catalunya, Mònica Terribas en assegurar que si bé les emissores poden emetre en l'idioma que vulguin, hi ha mecanismes més enllà de la voluntat d'aquests canals per respectar les quotes lingüístiques que es vulguin establir: "Actualment el govern català està pagant el 100% d'allò que costa als operadors privats espanyols emetre a Catalunya. De la mateixa manera en què ara els estàs pagant aquesta infraestructura, això és reversible". És a dir, segons paraules textuals de l'article de la Revista Òmnium, una arma de negociació amb els operadors espanyols perquè compleixin els requisits lingüístics pot ser el finançament del que els costa actualment emetre el seu senyal a Catalunya: més català a la tele, menys impostos.

Parlar del futur del sector audiovisual a Catalunya no és qüestió fútil, ja que gran part de la producció espanyola es desenvolupa en territori català. Què succeiria amb els estudis de TVE a Sant Cugat del Vallès?. Suposaria un dur revés la independència per a productores catalanes com Gestmusic, La Fábrica de la tele, Lavinia o Diagonal TV els programes i sèries dels quals són en gran part per al públic general espanyol i, per tant, en castellà? Menció apart mereix també la potent indústria cinematogràfica catalana els films de la qual són, com ve sent la tònica habitual, majoritàriament en castellà. Qualsevol resposta, en un sentit o un altre, és ara per ara una mera suposició.

Pel que fa a la premsa escrita, es podria considerar també en quina situació quedarien, de produir-se la independència de Catalunya, diaris catalans d'àmbit estatal com La Vanguardia (un dels diaris més antics d'Espanya i el tercer més llegit a nivell estatal) o El Periódico de Catalunya (el quart més llegit), en veure reduït el seu públic potencial.

Sigui com sigui, des d'un punt de vista polític i lingüístic, el sector que es troba més convuls arran de l'eclosió independentista és, sense cap mena de dubte, l'editorial, sector del qual Catalunya en general, i Barcelona en particular, ostenta històricament el tron dins del conjunt espanyol. Prova d'això és que dels 2.800 milions d'euros que factura el sector a Espanya a l'any, prop de 1.200 milions (un 40% de total) el generen les editorials establertes a Barcelona, el catàleg de la qual és majoritàriament en castellà. Per això, no seria exagerat afirmar que Barcelona és ara com ara la capital editorial del món hispà, i bressol, entre altres, de moviments literaris com el boom llatinoamericà que, de la mà de la mai prou reivindicada Carmen Balcells, va fer de la Ciutat Comtal un dels epicentres del món literari durant els anys 60 i 70. Gràcies a això, Barcelona és seu d'importants editorials com Tusquets, Seix Barral, Edhasa o Planeta. Ha estat precisament el president del grup Planeta (sisena editorial del món i la primera de parla hispana), José Manuel Lara, el primer gran empresari català en qüestionar l'aventura secessionista del president de la Generalitat, Artur Mas, en afirmar el setembre de 2012 que, en cas de produir-se la independència de Catalunya, es veuria en l'obligació de traslladar la seu de la seva editorial.

"No hi ha cap negoci editorial que tingui la seva seu en un país estranger que parli un altre idioma. És absurd. La seu se n'hauria d'anar a Saragossa, Madrid o Conca".

En contraposició, Isabel Martí, editora de La Campana, va declarar un dia després a El País: 

"Una Catalunya independent no vol dir acabar amb el castellà, que és tan llengua de Catalunya com el català. Aquest argument (en referència al plantejament de Lara) no seria excusa. Lara està empadronat a Colòmbia o l'Argentina o França o a tot arreu on venen els seus llibres?".

La tònica general del món editorial català és la de mostrar-se caut en espera dels esdeveniments i, en cas que l'escalada sobiranista anés a més, veure com repercutiria en el mateix la fiscalitat del nou estat, així com els aranzels que s'imposarien a les exportacions catalanes, a més de la ja esmentada oficialitat o no del castellà. Passi el que passi, i d'acord amb l'agenda política del nou govern convergent, tot sembla indicar que les respostes a totes aquestes preguntes i incògnites no començaran a revelar-se fins al 2014. Toca esperar.

Escorta, Espanya, la veu d'un fill

que et parla en llengua no castellana.

Parlo en la llengua que m'ha donat

la terra aspra.

En aquesta llengua pocs t'han parlat,

en l'altra, massa.

On ets, Espanya? No et veig enlloc.

No sents la meva veu eixordadora?

No entens aquesta llengua que et parla entre perills?

Has desaprès d'entendre en els teus fills?

Adéu, Espanya!

Oda a Espanya, Joan Maragall, 1898

NOTA: 

- Aquest article es va publicar el 10 de gener del 2013 en castellà amb el títol de "El catalán y el castellano en una Cataluña independiente". Per poder llegir l'article original i d'altres relacionats, feu clic aquí.

- Este artículo se publicó el 10 de enero de 2013 en castellano bajo el título de "El catalán y el castellano en una Cataluña independiente". Para poder leer el artículo original y otro relacionados, clique aquí.